Vaig néixer a Barcelona al barri de Gràcia. El meu pare tenia una llibreria de teatre molt bonica al carrer Sant Pau  i allí va néixer el meu primer amor: el teatre! Sóc actriu. M’agrada posar-me en la pell dels personatges i veure la vida a través d’altres ulls. He fet teatre, cinema i televisió.

Als disset anys vaig llegir Siddharta de Hermann Hesse, i unes papallones a la panxa m’anunciaren un nou amor: el budisme i el camí del coneixement. La meditació és per a mi tant important com l’aire que respiro. Practico la meditació Zen desde fa 25 anys.

També sóc Terapeuta Gestalt. Em vaig formar a l’escola del ésser com a Terapeuta; a l’Institut Gestalt com a Constel.ladora Familiar i he fet la formació S.A.T del Claudio Naranjo.

Tinc consulta privada a Barcelona i a Sitges. M’omple de joia poder acompanyar les persones en el seu creixement personal i veure com esdevenen més lliures cada dia.

Imparteixo tallers de teatre per al creixement personal i tallers de gestalt per actors.

PUBLICACIONS

Contes Zen, Petites històries per a despertar.  Ed. Viena 2012.

Cuentos Zen, pequeñas historias para despertarEd Viena. 2014

JATAKES ( Sis contes Budistes) Ed. Fragmenta. 2017. Col.lecció Petit Fragmenta. Editat en Català, Castellà i Portuguès.

MEDITACIÓ

Soc practicant de Budisme Zen des de l’any 1995. Actualment dirigeixo tallers per a donar a conèixer la tècnica de meditació de mindfulness i l’utilizo com a una de les eines fonamentals en l’acompanyament del procés terapèutic, tant en els tallers com en la consulta individual.


ENTREVISTES

Marta Millà, actriu, es diu a través de “L’home en busca de sentit” de Viktor E. Frankl Montse Barderi

292715_532444880116216_551868361_n

Per què has triat aquest llibre per dir-te?

Aquest llibre va formar part d’un moment molt especial, d’un moment difícil i dolorós en què vaig fer un tomb important en la meva actitud davant la vida i sobretot davant l’adversitat. Un canvi en el qual vaig passar de la queixa a l’acceptació i de la por a la confiança. Un canvi en què el cor es va obrir… Quan el vaig llegir m’hi vaig sentir molt identificada, tot i que la meva vivència no era evidentment la d’un camp de concentració. Jo estava acompanyant el meu marit en una malaltia degenerativa anomenada ELA (esclerosi lateral amiotròfica) que el va deixar totalment paralitzat. Va anar perdent la mobilitat fins que només podia obrir i tancar els ulls. Tampoc no podíem parlar i ens comunicàvem a través d’una llibreta on hi havia tot l’abecedari. Jo li assenyalava les lletres d’una en una i ell tancava els ulls quan passava per la lletra que necessitava per formar les frases. Després de tres anys de malaltia va morir. Aquest llibre ensenya que en l’home hi ha una força interna, una dignitat, una fe i una amorositat que ningú ni cap circumstància poden anul·lar i que és només des d’aquesta força que un pot ser realment lliure. Hi ha una dita zen que m’agrada molt i la tinc totalment interioritzada: “Si tu ho comprens, les coses són com són; si tu no ho comprens, les coses són com són.” De vegades un realitza somnis i de vegades un es veu abocat a viure circumstàncies que no desitja i de les quals no pot fugir. Aleshores només hi ha dues alternatives: barallar-se amb el que hi ha o acceptar-ho. Si t’hi baralles, et limites i no hi veus més enllà del melic; la vida es fa estreta i feixuga. Si t’hi entregues, s’obre un món de percepció que et connecta amb la veritable vida, amb el més essencial de l’ésser humà, i aleshores aquesta nova visió vital pren una dimensió que transcendeix aquest jo petit i estret que ens empresona. L’home a la recerca de sentit ens parla del coratge, de la confiança, de l’amor, de la humilitat i de la dignitat que  pot tenir l’ésser humà malgrat que el destí el maltracti. Ens parla de la llibertat última d’escollir. Per tot això, l’he triat.

Començo a dir-te cites d’aquest llibre per tal que m’expliquis coses de la teva vida o de com veus el món: “L’home és l’ésser aquell que s’acostuma a tot”.

El límit el té el cos. El dolor físic té un límit i passar gana també té un límit. El cos no ho aguanta tot, perquè si no li dónes el que necessita per viure acaba morint; però l’esperit potser sí que s’acostuma a tot. S’acostuma fins i tot al mal tracte. S’acostuma a viure sense amor, sense respecte, sense fe, sense casa, sense un terra segur. Podem arribar a viure al límit del que jo anomenaria humà; però, si un no es torna un animal i manté la consciència de ser humà, el que el fa aguantar en circumstàncies dures és el fet de no jutjarles com a bones o dolentes. El judici ens fa molt de mal. D’entrada perquè s’interposa entre la nostra percepció i el que està passant, perquè no ens permet veure el món amb una mirada neta i això limita l’experiència. I l’experiència sense judici és tan sols això, una experiència —agradable o desagradable. Després, perquè amb el judici podem fer mal als altres. Diem i fem moltes barbaritats en nom de la veritat. No hi ha una única veritat. No sabem què passa realment a l’interior de les persones. L’home és un ésser molt complex, que té un potencial intel·lectual, creatiu, perceptiu i amorós infinit. Hi ha molta riquesa, hi ha molts mons interiors. Jutgem amb molta facilitat. Si t’observes veus com contínuament catalogues les coses, les etiquetes, les poses en un calaixet i dius: “Ah! Això és tal cosa o tal altra.” Tanques el calaixet i et quedes tranquil… o no. Però amb aquest vici mental de catalogar els fenòmens, les experiències, les vides pròpies i les dels altres, ni aprofundeixes ni vas més enllà del que ja coneixes. Tenim molta por. Voldríem ser lliures, però les estructures mentals pesen massa per aixecar el vol.

“Les persones riques espiritualment tenen la possibilitat d’aïllarse d’aquell ambient i retornar a un món intel·lectualment lliure i interiorment ric”.

No es tracta d’aïllar-se. Si l’espiritualitat ens aïlla de la realitat, malament rai! No crec que funcioni com un Diazepan, com un anestèsic o com quelcom que t’eleva tan amunt que t’ho mires tot amb distància. No m’ho crec. Si és així, no m’interessa. Per a mi l’espiritualitat és una connexió profunda amb la vida i amb tots els éssers, amb el cor obert i amb compromís veritable d’ajudar a fer un món més noble, si es pot. L’espiritualitat és una necessitat humana. Però és cert que la veritable llibertat és a dins i no a fora. El cel i l’infern són també espais interiors a l’abast de tot ésser humà. Si et connectes amb aquesta llibertat i riquesa de la qual parla Viktor E. Frankl, no tan sols et retrobes en un espai íntim que t’omple l’ànima sinó que, després, en l’acte creatiu de donar al món el que ets, el que ofereixes també és més ric, més lliure, més savi, més amorós… Per a mi l’espiritualitat, entesa com a connexió amb la font, amb la no-forma, és el que m’alimenta dia a dia. És l’únic espai segur, immutable. És el cel, el satori, la pau, el silenci… I el necessito com l’aire que respiro! Però no m’aïlla del món, m’hi apropa des d’un lloc diferent, des d’un lloc essencial on comprenc que tots som un sol cos. La meva experiència és que, familiaritzant-me amb aquesta pràctica espiritual, el món em fa menys mal i tinc més força per entregar-m’hi.

“L’amor és la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se”.

Quin amor? L’amor passional és una cosa i l’Amor amb majúscula n’és una altra. L’amor passional és fantàstic!; però és egoista. No dóna, sinó que xucla i et torna literalment boig. Un festival de focs que s’encenen i s’apaguen. M’agrada aquest amor, no et diré que no; però, ostres!, t’esclavitza, et fa patir. La frase de Viktor E. Frankl parla de l’altre Amor, de l’Amor que no s’esgota. De l’Amor que dóna, que entrega, que no demana res a canvi. De l’Amor compassiu, de l’empatia. I, sí, crec que aquest Amor és el veritable motor de la humanitat. Néixer i morir envoltat d’Amor és el millor regal que es pot fer a l’ésser humà.

“És molt agradable que el destí et rellevi de l’obligació d’haver de decidir”.

Ai, sí! És molt cansat haver de decidir-ho tot. I tanmateix és una il·lusió! Creiem que ho tenim tot controlat… De fet volem tenir-ho tot controlat perquè el control ens dóna seguretat. Pensem que una decisió equivocada ens pot portar a la ruïna i aquesta responsabilitat ens fa patir. Però no és així! Les coses importants no les podem controlar. Gràcies a Déu! A través de la meditació zen aprenc i practico diàriament un estat contemplatiu on les coses succeeixen a pesar de la meva voluntat. Els fenòmens neixen, es despleguen i moren; es manifesten, duren el que duren i tornen al buit. Tot tipus de fenòmens, els físics, els psíquics, els emocionals. L’observació d’aquest fet em relaxa i procuro portar aquesta experiència a la vida quotidiana. No tot depèn de mi. Aquest és per a mi un dels misteris d’aquesta vida i em fascina que sigui així! Quines coses depenen de mi i quines no? Amb les que depenen de mi, hi tinc una responsabilitat directa; però les que no depenen de mi, intento observar-les com a fenòmens que succeeixen. Uns m’agraden, m’enamoren i m’enganxen, i d’altres em disgusten i m’allunyen. Però ni els uns i ni els altres depenen de mi. No me’n desvinculo —òbviament—perquè ni puc ni vull; però no estan sota el meu control.

“Només temo una cosa: no ser digne del meu sofriment. Si la vida té algun sentit, també l’ha de tenir el sofriment”.

Si creus que només les alegries tenen sentit et perds una part important de la vida i de tu mateix. A ningú no li agrada patir, però patim. Així, doncs, la pregunta que jo em faig no és si el patiment té sentit, sinó “Què puc fer amb el patiment? Amb el meu i amb el dels altres?” La vida és plena de polaritats. Assaborim i valorem les coses per contrast. La nit i el dia, l’amor i el desamor, la vida i la mort, l’abundància i la carència. Ens sentim complets i l’endemà ens sentim incomplets. Forts i febles, alhora. Acceptar el patiment no pas com un càstig diví, sinó com una experiència més, ens ajuda a travessar-lo i a sortir-nos-en. Buscar sentit al sofriment és difícil, sobretot si penses en el sofriment de persones que viuen una situació extrema de fam, de guerra, de desastre natural; o en països on hi ha tortura i on les decisions últimes les pren una persona sense ànima i totalment embogida. En aquests casos el sofriment és difícil de comprendre i per a mi no en té cap, de sentit. Però hi ha un altre sofriment provocat per la pròpia neurosi. I aquest sí que té un sentit i és el d’alliberarnos- en perquè està a les nostres mans fer-ho. “Una situació externa difícil ens proporciona la possibilitat de superar-nos internament.” És clar. La dificultat i el repte ens mantenen desperts i àgils mentalment. El fet de buscar solucions, investigar, descobrir nous camins, adaptar- nos i ser flexibles ens fa intel·ligents. El que és interessant és aconseguir que la dificultat no ens torni forts a partir d’una resistència rígida i dogmàtica que ens endureixi el cor i ens esclerositzi la ment, sinó ben al contrari! Aconseguir que la fortalesa i el creixement esdevinguin a través de la vulnerabilitat i la flexibilitat. El vent només tomba el que és rígid. El que és flexible es doblega, no es trenca.

“Tots ens pensem sempre que l’hora de la veritat encara ha d’arribar, i, en canvi, resulta que ja ha passat”.

La paradoxa entre el temps real i el temps mental! Tan sols podem experimentar realment el moment present. El passat està en la nostra ment i la seva empremta en el nostre cos, però l’experimentem ara. El futur no existeix, és una projecció. Només existeix realment l’instant present, des del punt de vista de l’experiència. La resta és en la nostra imaginació. Podem viure aferrats al record i ens estem perdent el present. Podem viure obsessionats pel futur i també ens estem perdent el present. I, així, se’ns escapa la vida! Ets aquí i penses què faràs demà. Arriba el demà i penses què feies ahir. És de bojos! Fixa’t en els infants. Ells sí que viuen el present! Però et vas fent gran i la cosa es va complicant…i fem el que podem! No m’agrada gens aquesta sensació que la vida se m’escapa i intento ser conscient del que succeeix ara mateix, intento sentirho plenament i treure-li el màxim suc. La impermanència és — per a mi, i crec que per a tothom— un fet difícil d’acceptar. Jo voldria trobar el paradís i quedar-m’hi; però, tot i que per moments el trobo, s’esmuny cada vegada que el vull atrapar. Què faig? Doncs, mira, el record, l’assaboreixo. Enyoro moltes coses, però no m’hi aferro. El passat forma part de mi i la seva empremta està en les arrugues, en el coneixement i en l’experiència que tinc. El futur em neguiteja, però intento no planejar massa enllà. La feina d’actriu m’ha ensenyat a viure en una corda fluixa, i sense xarxa. No saps mai què passarà. De sobte tens molta feina i de cop i volta no en tens gens. Ara firmes autògrafs i ets molt coneguda i després no et surt feina en mesos. Ara tens diners, ara no. És un misteri! Vius angoixada en el món dels perquès fins que un bon dia dius: “És que aquesta feina és així! Inestable, incerta, capriciosa. Si t’hi vols dedicar has d’acceptar-la en la seva totalitat; si no, has de buscar una altra professió!” Per tant, intento no encaparrar-m’hi gaire i aprenc a fer surf amb les onades que vénen. Dono el millor de mi mateixa en cada moment i confio que la vida farà la resta. La meva feina també ha estat un mestratge en el camí del no aferrament. M’entrego a l’onatge i procuro viure amb plenitud; si no ho faig així, em pregunto: “Què punyetes faig amb la meva la vida? Pensar-la? Planejar-la?” Cada instant és ple de possibilitats noves, però per apreciar-les he d’estar desperta i receptiva; si no, passen de llarg. Els moments no s’atrapen. Si vols parar el rellotge del temps, has de llençar l’aparell; no has de comptar les hores, sinó fondre-t’hi.

“Qui té un perquè per viure és capaç de suportar qualsevol com”.

Totalment d’acord. Si no tenim un perquè de vegades es fa difícil. La vida és misteriosa. No saps mai què passarà. Sempre ens sorprèn. Tenir un perquè ens sosté. Tenim coses per fer. Cadascú sap quines són les seves… o no; però, en qualsevol cas, és important tenir il·lusions, projectes, anhels. Quan no tenim ganes de viure és fotut. És una de les experiències més aterridores. Despertar-se, no tenir ganes de llevar-se, i no tenir cap motiu per fer-ho. Jo he tingut aquesta sensació un parell de vegades a la vida. Tan sols ha durat uns minuts, però he sentit aquesta desconnexió amb l’instint de supervivència i t’asseguro que és la sensació més terrible i desorientadora que he viscut. M’agrada pensar que som una planta que ha de florir o donar un fruit. La vida és el temps del qual disposem perquè aquesta planta doni el millor de si mateixa. Hi ha persones que tenen molt clar el que han de fer a la vida; n’hi ha d’altres, en canvi, que no en tenen ni idea. Però la saba de la planta empeny amb força cap al floriment, sigui quin sigui, en siguem conscients o no. “La fuerza que por el verde tallo impulsa la flor…”, que deia Walt Whitman. És fantàstic quan tens la certesa que estàs fent el que has de fer; no pas perquè ningú t’ho digui, sinó perquè sents que això és el millor per a tu i per a tots, perquè brolla, perquè sorgeix naturalment i perquè no pots, ni vols, evitar-ho. Per a mi aquest és el veritable perquè, que està connectat amb una intel·ligència intuïtiva, natural, instintiva. La manera com es produeix aquest floriment és, en el fons, poc important.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *